diumenge, 26 d’abril de 2009

Un tortell dels bons

El divendres sis valents ens varem desplaça fins als ports del Maestrazgo, Terue, per participa el dissabte a al mítica marxa dels Degollados, el Presi, Xavi, Sergi, Lluís, el nouvingut Jordi Rius i jo. Una gran marxa i dura de collons son 135 km i prop de 2500 mts. de desnivell acumulat, transitant per carreteres amb asfalt en malt estat, trams amb molta grava i amb infinitat de repetjons un autèntic trencacames

Des de el Trofeu Guillamet que no practicava en cap tipus de prova, i això també passar factura, a mes si sumes que l’últim mes e sumat pocs quilometres, dons clar un no pot anar de flipat i volgué seguir la gent que va ràpid de veritat i això es el que vaig fer, a topeeee des de la sortida quin ritme que portava la gent, ritme de competició total. Comencem a pujar el primer port a fondo, a pals, jo com un burro aguantant el tipus, desprès descens a mil per hora aquesta gent no para em costa seguir el ritme, infinitat de repetjons i anem a mil, m’estic arrepentint per moments de anar seguint la roda d’aquests locus, ser que mes aviat que tard petaré, per sort sembla que s’agafen uns quilometres de calma, ens atrapa un grupet per darrera i tornar a liar-se amb lo be que anava la calma, a mes es comença a gira vent de costat, formació d’abanico, jjjjj... les cames em comença’n a falla i comencem el segon port important del dia i aquí comença el meu calvari, arrencant les locomotores, intento seguir i ... patatuuuuuuuuuuuuuuuummm... explosió de les bones com si algú hagués apretat un boto, les cames no em volen seguir i queda un munt per meta, corono el port de Vilarroya em llenço a mes de 80 km/h ens ajuntem tres ciclistes, de seguida tornem a pujar el següent port i de seguida em quedo sol, quin patir, corono Cuarto Pelao i des de aquí fins a prop de meta jo i la carretera sols, cada repetjo semblava un tormalet, i arribo a peu de l’últim port el Degollados i vuit quilometres de pujada per darrera m’atrapa un grupet d’uns deu corredors però res impossible seguir-los, el contamillas cada cop marca xifres mes lentes inclús sem passar pel cap de parar quin torrat que porto. Per sort al coronar m’atrapa en Jordi i em donar una mongeta màgica, tan de bo hagués aparegut abans, els dos ens posem a meta a relleus i per fi s’acaba el calvari, al final e aconseguit entra en la posició 21 que esta molt be. Una bona tortura que de segur em posarà una mica mes a to per les següents proves del mes de Maig.

Perfil de la tortura.

3 comentaris:

  1. La propera cursa ja miraré de esta al teu costat per ajudar-te (un altre mongeta màgica), només dir-te que ha estat un bon entreno de collonssss, quins pals, i nivell que hi ha.
    jordi riu

    ResponElimina
  2. encara somiu amb el ultim port de los degollaos! quin calvari!! he pep! jijiji!pulsacions a 190! plat petit,pinyo gros!i les ppm que no vaixen!

    ResponElimina